PMF: LLEGIR, ESCRIURE I JAZZ, ENTRE D’ALTRES

Els teus llibres són com trenclaclosques. D’on surten les idees i com t’ho fas per encaixar-les?

Un llibre està fet de milers d’idees, algunes de les quals només són petits fragments o impressions que es combinen per formar un tot. Part de la feina de l’escriptor és recollir tots aquests bocins d’inspiració i reconèixer quins són els que van junts. Com en la majoria dels reptes creatius, aquesta tasca demana una mica d’instint i d’esforç conscient. S’assembla molt al procés de fer un trencaclosques: al començament necessito tres o quatre peces que encaixin per tenir un nucli prou sòlid al voltant del qual pugui construir la resta de la imatge. Com a lectora, i com a escriptora, m’estimo més els llibres amb capes i textures riques i intenses de trama i significat. Si l’escenari, els personatges, la trama o l’esperit del lloc no em resulten prou reals, de seguida deixo de creure en el llibre que escric.

Si estic escrivint una obra de misteri per a mi és molt important que les històries siguin prou complexes perquè els lectors sentin interés a resoldre-les. Els millors misteris són aquells en què tot els elements necessaris per desxifrar l’enigma estan ocults però a la vista, i, per tant, hi haig d’aplicar grans dosis de desorientació. No tinc paciència per als jocs d’estratègia, com els escacs, i estic convençuda que és perquè la part del cervell que es dedica a resoldre problemes ja la tinc saturada en aquest sentit.

Quina part del procés d’escriure és la que t’agrada més?

N’hi ha dues. La primera, la fase de la trama i la planificació prèvia, fins i tot el moment d’escriure «capítol u». És un període de joc rotund, de donar vida en la meva imaginació a la història, a l’escenari i als personatges; no hi ha errors i tot és possible. La meva segona part preferida és al final del procés d’escriure el text, l’edició estructural, quan tinc el manuscrit acabat i ja hi puc jugar, ja puc deixar caps per lligar abans de tornar a la feina per acabar de donar-hi forma i desenvolupar-lo, polir-lo i reforçar-lo, i, finalment, tornar a embastar-ho tot una altra vegada per donar-hi una forma més sòlida.

Has d’investigar molt per escriure una novel·la?

Moltíssim, però no se’m fa gens pesat perquè és una part del procés que m’agrada de debò. Igualment llegiria els mateixos llibres i visitaria els mateixos museus i galeries i cases, perquè els temes sobre els quals escric em fascinen. La investigació en si té diferents moments segons el punt en què estic amb el llibre. Al començament, quan només tinc una vaga idea dels meus personatges, de l’escenari i de la història, llegeixo tant com puc, i deixo que siguin els temes que més m’interessen els que em guiïn cap a noves direccions. A mesura que el llibre avança, però, la investigació es va concretant, i començo a cenyir-me més en els detalls que necessito per aportar versemblança a les escenes que descriuen situacions que jo no he viscut en persona: el procés d’evacuació durant la Segona Guerra Mundial, per exemple, o experiències de soldats que van tornar després de la Primera Guerra Mundial; detalls com els tipus de flors que floriran a Kent al maig i la mena de cigarrets que hauria fumat en Percy Blythe…

Quins consells donaries als que aspiren a escriure?

Que llegeixin molt i de tot. Que ho facin posant-hi tots els sentits i amb esperit crític. Que escriguin cada dia, i sobre temes que els agradin. No han de tenir la temptació d’escriure per al mercat. Si escrius per a tu mateix, et sentiràs recompensat encara que no et publiquin el llibre. No et desanimis. (Bé, o no per gaire temps.) De vegades odiaràs el que has escrit. De vegades tindràs la sensació que tothom odia el que has escrit. El repte més gran que afronta qualsevol escriptor és que li rebutgin una obra i sàpiga com refer-se’n, alçar el cap i tornar a començar. Que et rebutgin fa mal, però, si t’agrada el procés d’escriure, continuaràs escrivint de totes maneres. No tindràs alternativa: els personatges, els escenaris, les idees et continuaran perseguint fins que et rendeixis i les escriguis.

Escriure un llibre és com construir una casa: demana temps i esforç, i necessites una estructura sòlida que ho mantingui tot ben collat perquè els detalls no s’esfondrin quan els examinis de prop. Sempre que m’encallo, agafo la llibreta i me’n vaig a una cafeteria (a un parc, a la biblioteca, a un bar… on em vingui més de gust) i deixo volar la imaginació. D’alguna manera aquest breu distanciament del manuscrit m’ajuda a veure les coses amb més claredat i em renova les ganes d’escriure i la direcció. Fer servir la ploma i el paper també ajuda; hi ha alguna cosa en la sensació del plomí desplaçant-se per la pàgina que em connecta directament amb el cervell.

Segueixes algun ritual per escriure?

Escric amb l’ordinador, però sempre planifico amb ploma i paper. Tinc tot de llibretes omplertes fins a l’última pàgina d’anotacions d’històries, idees de personatges, preguntes que em faig jo mateixa i, per sort, amb moltes respostes. Una de les coses que més m’agrada fer quan escric i em quedo col·lapsada és agafar la llibreta i anar-me’n a una cafeteria de llum tènue i acollidora. Busco un lloc reservat al racó del fons, hi desaparec, i començo a somiar desperta. Escric absolutament tot el que em ve al cap i, d’una manera o altra, m’acaba retornant indefectiblement al món de la història que estic escrivint. Malgrat les meves millors intencions, la meva taula (i, ara mateix, també el terra) és una estesa d’esborranys de vells manuscrits, plomes sense tap, clips, pòstits, una estoreta plena de gargots, tasses brutes de cafè i llistes de tasques pendents.

Segueixes algun ritual de lectura?

Jo soc de les que sempre ha de portar un llibre a la bossa i de les que ha arribat a tornar a comprar un llibre si m’adono que me l’he deixat a casa. Quan no tinc accés a una llibreria o a una prestatgeria, puc acabar llegint el que em caigui a les mans —el tiquet del pàrquing, targetes de presentació, la part del darrere del paquet dels cereals. No ho puc evitar, és compulsiu. Llegeixo al cotxe (com a passatgera), encara que només de pensar-hi em marejo, i no m’imaginaria entrant al lavabo sense un llibre; no és que sempre llegeixi el llibre, simplement m’agrada saber que el tinc a prop. M’imagino que això em ve de família: la meva mare també és una fervent lectora de lavabo i em diu que el pitjor de fer-se gran i necessitar ulleres és no poder llegir a la banyera per culpa del baf. Més motius encara per gaudir-ne ara, dic jo.

Quin llibre et va influir més per dedicar-te a escriure?

El llibre que em va influir més a l’hora de voler ser escriptora va ser El bosc encantat d’Enid Blyton perquè va ser el meu primer «llibre preferit» (me’l llegia abans, durant i després de l’escola quan tenia cinc anys) i és el que em va despertar la il·lusió de llegir que ha perdurat des d’aleshores. Soc una escriptora amb una necessitat d’escriure que neix de la necessitat de llegir, o sigui que estic en deute amb Enid Blyton per haver conquerit la meva imaginació de jove. És curiós perquè, quan ara miro els llibres que escric, puc veure com hi persisteix la seva influència —encara em ronden pel cap misteris, secrets i cases aïllades en boscos frondosos.

Què fas quan no escrius?

El meu marit és músic de jazz, per tant, la música és una part important de les nostres vides. Tinc gustos molt eclèctics: m’encanta el jazz, des de John Coltrane fins a Ella Fitzgerald o Madeleine Peyroux; la música irlandesa; la clàssica, des de la seriosa i melancòlica fins a l’alegria màxima; m’agrada molt Radiohead, Nick Cave, Portishead i el meu disc preferit és Grace de Jeff Buckley.